Advertència de Manuel Baxauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot

i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan

fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i

m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més

temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè

m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els

últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.

Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les

justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la

salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que

ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de

conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la

identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del

món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui

esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una

vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots,

un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible;

subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar,

en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents

presumptament implicats en trames empresarials corruptes...

La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat

unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha

vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de

l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim

de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan

diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-

se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com

quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que

ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València,

ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra.

Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir,

mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels

meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim

temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que

veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i

de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa

envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-

nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar

governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir

als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler

guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la

història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a

un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells

còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara,

els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.

Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha

comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies

dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació

corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig

poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable

ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú

resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als

veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és

un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha

terme mitjà.

Manuel Baixauli